Pàgines

dimecres, 27 de febrer de 2013

Josep C. Laplana: "El turisme rus ens ha salvat la temporada"

El Pare Josep de Calassanç Laplana (Binèfar, 1943) és monjo de Montserrat des de l’any 1975 i porta trenta quatre anys sent el director del Museu. El trobem molt enfeinat preparant una exposició temporal per la setmana vinent, però té una estona per atendre’ns en una habitació amb aspecte de laboratori.



On ens trobem ara mateix? En una sala de restauració?

Efectivament, l’anomenem “gabinet de primeres urgències”. Serveix per reparar petites coses, les grans feines les enviem als tallers dels restauradors. Per aquesta sala també passen les obres que han de ser exposades, per tal que siguin examinades pels experts.

Com va arribar a ser director del museu?

Per nomenament abacial. La veritat és que l’abat tampoc tenia massa on escollir, ja que era l’únic monjo que havia cursat la carrera d’Història de l’Art i alguns estudis d’Arqueologia Cristiana. Vaig arribar al monestir el 1975 i als dos anys ja em van nomenar director del museu. Per tant, ja porto 34 anys en el càrrec.

Què implica la seva tasca com a director?

El director és qui pilota el iot i alhora n’és el motor. En el museu hi ha diferents tipus de treballadors: religiosos com jo i d’altres que són totalment ateus. Jo procuro que hi hagi entre tots una sintonia referent als valors i a la dignitat de l’ésser humà.

Què vol dir?

No ens agrada l’art frívol, és a dir, aquell que serveix únicament per entretenir, ja que aquesta funció la compleixen el parxís i les videoconsoles. Aquí exposem un art seriós, que fa pensar i transmet valors. També és un art que marca o ha marcat una època, manifestant les vivències de l’home en un país i un temps determinat.

Quanta gent treballa al museu?

Som molt pocs. Ens dividim en tres àrees. La primera està formada de vigilants de seguretat de tot l’àmbit de Montserrat, dels que estem molt contents. La segona la integren els empleats que s’encarreguen de la recepció, la venda d’entrades i la botiga. La tercera és l’àrea de direcció, dividida en els àmbits de gestió, conservació, documentació i comunicació. Tots treballem en un mateix despatx, de forma que cadascú sap el que fa l’altre i així les absències es noten molt poc. Som una família petita però ben avinguda, que remem en la mateixa direcció i sense organigrames grans i cars.  

Deu haver canviat  molt el museu en tants anys.

Com un mitjó. No és una cosa meva, sinó que han arribat multitud de donacions. Des del 2004 hem iniciat una nova línia molt dinàmica, que no hem abandonat i cada vegada va a més. 

En què consisteix aquesta línia?

Es basa en una nova concepció del museu i també en una nova mentalitat de les institucions eclesiàstiques. No s’ha d’oblidar que Montserrat és un lloc de l’Església, no només una zona civil, que també. El museu és considerat com una missió per part dels monjos, ja que és una forma d’estar presents en el món de la cultura, amb la nostra pròpia identitat i forma de ser i pensar. Tot i això sense forçar les matèries pròpies de l’art i l’arqueologia, simplement mostrant el seu propi missatge.

Han pensat en realitzar algun canvi en el museu en els propers mesos?

Sempre estem fent obres. Ara volem annexionar una sala de 1.200 metres quadrats per tal d’ampliar tota la col·lecció d’arqueologia amb peces orientals, art budista, japonès i més de cent peces precolombines. Tot això està guardat als magatzems, que estan massa plens.

La majoria d’obres com han arribat?

A través de donacions. Les adquisicions són poquíssimes. Des de que jo estic aquí com a màxim hem adquirit una desena d’obres, totes elles relacionades amb Montserrat. Però com ja he dit, les més importants provenen de donacions, moltes testaments.

De fet, fa dues setmanes l’Obra Social “La Caixa” els va donar un quadre.

Sí, és un quadre antic d’una Mare de Déu de Montserrat que tenien i ens la van portar aquí, però sempre hi ha tres o quatre obres en camí. No totes són de gran valor, però la majoria són molt interessants i daten de moltes èpoques diferents. El passat any vam realitzar una exposició anomenada Donacions, en la que explicàvem que havíem rebut més de 1.200 objectes.

Tenen un gran col·lecció d’art del Món Antic. Van ser totes les peces portades pel Pare Bonaventura Ubach?

La col·lecció d’art de l’Antiguitat té dues fonts. La primera és el Pare Bonaventura Ubach, que va ser un geni, un trencador de motlles. Era lingüista i filòleg i coneixia multitud de llengües orientals com l’hebreu o l’arameu. Va decidir anar a Terra Santa i il·lustrar amb imatges tots aquells passatges que ell coneixia de la Bíblia. Per fer-ho va començar a comprar de tot i a fer col·leccions d’insectes, d’instruments musicals, però amb un valor purament antropològic.

Què es va fer amb tot el que ell va aportar?

Ell també va comprar objectes d’arqueologia, que van ser exposats en un museu bíblic, amb el que es volia representar els costums descrits a la Bíblia. Als anys seixanta es va acabar amb aquest concepte de museu i es va passar a concebre la idea d’un museu d’arqueologia del Pròxim Orient. Tot i això, la majoria dels objectes aportats per ell són petits i només tenen una importància popular.

Pels objectes de més rellevància és on entra en joc la segona font.

Exacte. Hem tingut donacions de la col·lecció Busquets, que alhora les van adquirir comprant a Londres, i de l’antiga Caja Madrid, que ens ha aportat peces molt interessants, com sarcòfags.

L’última instal·lació temporal que ha albergat el museu era de l’artista contemporani Javier Pérez. Com va arribar l’art contemporani a Montserrat?

Vam començar amb l’art contemporani cap el 1997, amb una exposició de Julio Vaquero. El punt d’inflexió, però, va arribar amb l’exposició de Joaquim Chancho, que procedia en part d’una altra que ell va realitzar a la Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat. Vam ampliar-la amb un molt bon catàleg i ell va col·laborar-hi molt. Aquest fet em va influenciar i em va fer obrir els ulls cap a l’art contemporani, que és molt interessant. No ens podem quedar amb el realisme del XIX, ni amb la devoció cristiana del Barroc, ni tampoc amb l’arqueologia antiga.  

I des de llavors no han deixat d’exposar aquest tipus d’obres.

Pel Museu de Montserrat l’important és la creativitat de l’home des de l’Antiguitat fins a l’actualitat i aquesta última és la realitat amb la que estem interactuant els artistes, la societat i jo mateix, que sóc el director i intento dialogar amb l’artista.


El nombre de visitants del museu ha augmentat més d’un 10% aquest any. A què es deu?

Primerament, el tipus de visitant que rebem és molt diferent al turista de patacada de la costa, basat en el sol, el vi i el sexe. Sobretot destaca el turisme rus, que té una mica més de cultura que la resta i per ells és impensable viatjar a Occident i no veure les obres dels grans artistes que han llegit als llibres, ja que el comunisme els va donar una base cultural molt interessant. Rússia és molt gran i molts dels visitants que arriben aquí no han anat mai als grans museus de Moscú o Sant Petersburg i, per tant, quan arribem aquí aprofiten l’ocasió per fer-ho. El turisme rus ens ha salvat la temporada.

I la resta d’europeus?

També s’interessen força. El turisme italià i francès és també molt cultural i cada cop arriben més escoles de la Unió Europea a visitar-nos.

Aquí a Catalunya potser no és tant conegut, tot i que fa temps que és considerat un dels més importants.

No seré jo qui farà el rànquing (riu). Però sí que és cert que és un dels més importants. Cada museu té la seva fesomia, és com preguntar: quina noia és la més guapa? Depèn del que estiguem parlant. El MNAC és tant important com el Museu Picasso o el Museu Frederic Marès. Els rànquings no serveixen per descriure les diferències dels museus pel que respecta a la seves col·leccions. Tot i això, penso que estem en un nivell força alt, però no és propi dels directors de museus posar-nos medalles.

Però no troba que el visitant no ve expressament a veure el museu, sinó que hi arriba després de visitar el santuari?

Per suposat que és així i no desitgem que la situació canviï. No volem fer ombra al santuari. Molts dels turistes es gasten els diners que destinarien a la visita del museu en altres coses, com comprar entrepans o licors (riu). Ara bé, el fet que dins de l’àmbit de Montserrat hi hagi un espai dedicat a la cultura de nivell elevat és beneficiós tant per nosaltres com pels turistes.

Fa uns dies l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) els va atorgar el Premi de Millor Iniciativa Artística 2012. Què suposa per al Museu?

És una carícia. En els temps que vivim, tan desoladors per la falta de recursos i marcats per l’angoixa, que reconeguin els nostres programes artístics com els millors de l’any, doncs fa gràcia. Però no passa de l’elogi, ja que no va acompanyat de cap xec i hem de continuar intentant fer el màxim amb el mínim. Sí que és cert que aquest tipus de reconeixements fan que els artistes vulguin exposar al nostre museu.

Hi ha moltes sol·licituds d’artistes?

Massa sol·licituds. Quan vam muntar les dues sales d’exposicions teníem la idea de realitzar dues exposicions: una d’art contemporani consolidat a la sala Pere Daura i una altra més petita i àgil, dedicada a tots aquells artistes prometedors que estan realitzant obres molt interessants i que cal donar-los un recolzament. Nosaltres teníem programades dues exposicions estacionals, però actualment en fem una cada quatre o cinc mesos. Per tant, a l’any hi ha com a màxim quatre o cinc exposicions temporals. Això suposa que els artistes han d’esperar-se molt més temps.

Com a la majoria de museus, us deuen haver afectat les retallades.

Les retallades no ens han afectat perquè no rebíem cap mena de subvenció estatal. Ja fa uns anys que som un museu autònom que es manté única i exclusivament per la venda d’entrades. Abans sí que havíem rebut de diners per part del Govern, però aquests ingressos van començar a disminuir fins que van desaparèixer i ara ens ho hem de costejar tot.

I això com es viu?

Bé, no estem gaire queixosos, però sí que ens agradaria que un Museu d’Interès Nacional no només tingués un reconeixement a nom de títol, sinó també econòmic. Ara bé, així ens deixen més tranquils i tenim molta més llibertat per acceptar o no les propostes que ens fan. La llibertat és el millor de tot. Més val tenir-la i marcar una línia pròpia que no pas estar controlats per entitats tant potents com la Generalitat o el Ministeri. Si ens ajuden bé i si no, ja ens espavilarem.

Què n’espera de les exposicions que s’inauguraran el pròxim mes?

Una d’elles és d’una artista alemanya, Waltraud Maczassek, que porta molts anys vivint a Catalunya i està casada a Vilafranca. Ella realitza una pintura molt correcta i molt maca. Les dones sempre són enigmàtiques i mai no se sap per on sortiran. Per això fan coses molt interessants en l’àmbit artístic. És una dona de pintura abstracta amb molta sensibilitat, creant atmosferes, ventolades, etc.

I què me’n diu de la que s’inaugurarà la setmana vinent, que tracta sobre en Jordi Fornas?

Ell era un artista que nosaltres coneixíem molt com a grafista, ja que treballava per Montserrat. Però la seva faceta com a pintor no l’havíem tocat gaire. Al morir, vam analitzar la seva obra i parlar amb la seva família, amb la que qual tenim una bona relació. Realment té quadres molt macos, sobretot les dècades dels anys quaranta i cinquanta. Ell treballava principalment a Eivissa i treballava paral·lelament als artistes barcelonins de l’època, amb figuracions molt cubistes. Per mantenir a la família va passar a treballar en el disseny gràfic, però al final de la seva carrera va tornar a pintar, això sí, amb un to més informal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada