Montserrat Vinyes: "Volem que l'Església compti realment amb nosaltres"

Montserrat Vinyes (1942) porta 50 anys sent monja en el monestir de Sant Benet de Montserrat. Fa divuit anys que n'és l'abadessa. Ens atén a la mateixa sala on va dir-li a Teresa Forcades que el monestir li quedaria petit.

En què consisteix el procés d’entrar al monestir?

Quan hi ha noies que tenen aquesta inquietud, això no significa que ho tinguin del tot clar. Normalment, quan venen molt convençudes, és una mala senyal. Aleshores, ens trobem amb elles, parlem i comencem un discerniment, per veure si realment senten una crida o bé han d’anar per un altre camí, ja que no totes les persones que senten una crida de Déu han d’entrar en un monestir.

I quan després de les entrevistes ja se sap que realment la persona vol entrar al monestir?

S’inicien una sèrie d’entrevistes i trobades regulars. Les dones passen caps de setmana a l’hostatgeria i, més tard, un mes dins del monestir vivint amb la resta de monges. Un cop superada aquesta etapa, cal que estiguin un any vivint amb la comunitat per poder iniciar un noviciat.

Quan temps dura aquest noviciat? 

El noviciat té una durada de dos anys. Quan es supera, les monges passen a tenir una professió temporal de tres anys, que es pot allargar tres anys més. Un cop han passat totes aquestes etapes, és el moment de realitzar la professió solemne, és a dir, un compromís de per vida amb la comunitat.

Actualment, quantes dones es troben en aquest procés?

En aquests moments hi ha quatre noies fent el noviciat i una altra està a punt d’iniciar-lo. També hi ha unes quantes realitzant el procés de discerniment.

Hi ha força peticions, doncs.

Més que peticions, jo parlaria de moviment. Ara ens trobem amb dones de mitjana edat, atees, sense cap mena de formació religiosa que de cop senten la crida de Déu. Aleshores ens busquen a través de la web i ens venen a veure, ja que no saben què han de fer amb la seva vida després d’aquest episodi.

I llavors entren al monestir?

No, home (riu). No totes! Sí que és veritat, però, que una germana era atea i fent el camí de Santiago es va veure atrapada per Déu i va passar a formar part de la comunitat. Ara és qui porta la comptabilitat del monestir.

Quantes dones formen part ara de la comunitat?

La nostra comunitat és fruit de la unió de dues comunitats benedictines procedents de Barcelona i Mataró, que es van trobar desemparades després de la Guerra Civil. Per aquest motiu, al principi era molt nombrosa i estava formada per 83 monges. Quan jo vaig entrar al monestir, fa cinquanta anys, érem 62 i actualment 38. En els últims vint anys han passat més de 30 dones pel monestir, de les quals 18 han passat a formar part de la comunitat. Cal destacar que la majoria d’elles són joves. Aquest fet ens assegura el relleu generacional i el manteniment de la comunitat, tot i que suposa un canvi molt fort dins del monestir.

Sobre quin valor se situa la mitjana d’edat del monestir?

És de 63 anys, una mitjana d’edat força jove, ja que ens els monestir sol superar els 70 anys. La monja més jove en té 24 i les quatre més grans 97.

Què implica ser Mare Abadessa?

Molta feina. En el fons implica ser la primera a servir. No és cap càrrec honorífic, és estar a la disposició de tothom. No és una obediència cap a l’abat o l’abadessa. Abans sí, doncs durant la dictadura franquista el que deia la Mare Abadessa no tenia rèplica. Ara no funcionem així; intentem parlar les coses i arribar a acords per funcionar millor.

És un càrrec vitalici?

No, és de “temps indefinit”. A la nostra constitució vam redactar que als 70 anys presentaríem la dimissió, tot i que aquest fet no té una conseqüència automàtica. En el meu cas, l’any passat vaig arribar a la setantena i vaig presentar la dimissió. Vam parlar amb el bisbe i vam acordar que podia romandre al càrrec tres anys més. Hi ha moltes germanes que estan preparades per assumir el càrrec, però encara hi ha algunes joves que estan acabant els estudis i vull deixar-ho tot enllestit.

Com va ser escollida?

Per votació de les germanes, som molt democràtiques. Cada monestir benedictí és autònom i aleshores el procés de selecció és presidit pel bisbe, que el pot delegar en la figura de l’abat.

Com és la vida al monestir?

Molt senzilla i molt complicada alhora. Actualment, les més joves surten a fer xerrades fora i clar, això altera una mica la vida diària. Ens aixequem a les sis del matí, ja que la primera pregària, les matines, és a dos quarts de set. Un cop finalitzada aquesta, hi ha una estona de reflexió personal o d’esmorzar i després, la segona pregària: laudes. Immediatament després baixa un monjo de Montserrat per celebrar l’eucaristia.

I el treball?

Quan l’eucaristia s’acaba i ja hem esmorzat i endreçat les cel·les, comencem a treballar, sobretot en la ceràmica, però també a la infermeria, a la biblioteca o a la majordomia. A un quart de dues realitzem una pregària molt curta, dinem i tenim una hora i mitja de temps personal. A dos quarts de quatre tornem a la feina o a l’estudi fins les sis.

Totes aquestes tasques les realitzen en silenci.

Ho procurem. És per això que a les sis ens reunim totes en un moment que anomenem de “recreació” i compartim els fets més rellevants del dia. Un cop hem parlat anem a la pregària de vespres i alguns dies fem estudi de cant, ja que les nostres pregàries són cantades i el repertori no és senzill. Fins i tot ve una professora a donar-nos classe. A continuació, torna a haver-hi una hora i mitja de temps personal, en aquest cas destinat a la lectura individual, i a tres quarts de nou sopem.

A quina hora van al llit?

La vida monàstica permet anar a dormir a les deu. A dos quarts de deu realitzem les completes, l’última pregària del dia, molt maca. Per tant, un cop finalitzada la pregària podem anar a dormir, però això depèn de l’energia de cadascuna de nosaltres.

Deu ser molt significatiu el fet d’estar a Montserrat...

És molt especial. Primerament, el fet d’estar tan a prop d’un santuari té molta repercussió ja que arriben moltes romeries i autocars i es realitzen tot tipus d’activitats. Nosaltres col·laborem en algunes d’elles, com  les trobades de cant. En segon lloc, el fet d’estar en una muntanya és una atracció per la gent i la nostra petita hostatgeria els caps de setmana sempre està plena. Per últim, som una comunitat de pregària que s’ha obert al món d’avui i això també fa que la gent s’interessi molt per nosaltres. Ens diuen que som un referent, però per mi això és una responsabilitat.

Quin tipus de persones reben a l’hostatgeria?

De tota mena. És una hostatgeria petita, oberta a ambdós sexes i en la que no hi ha cap obligació. Rebem germanes d’altres congregacions, dones en processos de separació matrimonial i, sobretot, persones que pateixen molt i recerquen un lloc per descansar, pensar i parlar. També venen molts estudiants a preparar els seus exàmens, ja que es concentren molt més sense televisió i telèfons. Tenim la fama de que els joves que vénen aquí aproven (riu).

Vostè va escriure un llibre sobre la Regla de Sant Benet. 

Sí, és una història curiosa. Dins de l’orde benedictina, una de les tasques de l’abat i l’abadessa és explicar i comentar un dia a la setmana la Regla de Sant Benet a la resta de la comunitat. En divuit anys com Abadessa ja me l’he estudiat força i vaig pensar que al complir els cinquanta anys dins del monestir podria ser una bona idea fer una recopilació i crear un bloc de fulls per tal que les germanes ho coneguessin. Aleshores em van proposar de fer una publicació, però jo no ho veia clar, ja que el Pare Abat Cassià Maria Just n’havia fet una immillorable.

I la van convèncer.

Em van insistir tant que ho vaig acabar comentant al Pare Josep Massot, director de les Publicacions Abadia de Montserrat. Ell em va dir que li enviés algun fragment, ja que la visió i els matisos d’una abadessa podien ser interessants. Ho vaig fer i com li va agradar, vaig retocar els textos per tal que fossin vàlids per diferents temps i que tota mena de públic els pogués comprendre. Volia que es comprengués que per nosaltres la regla de Sant Benet ens porta a Crist.

Aquests matisos quins van ser?

Jo sempre insisteixo molt en la fraternitat i l’amor entre les germanes, ja que si no la vida en comunitat no té gaire el sentit. El Crist ens porta a l’estimació i aquesta al respecte per les diferents formes de ser de cada una de nosaltres.

Com va entrar la Teresa Forcades al monestir?

Ella va venir a l’hostatgeria per estudiar durant el mes d’agost, ja que estava acabant la carrera de medicina. Vam veure que era una persona molt interessant i amb moltes possibilitats, ja que al mateix temps estava estudiant teologia. Vam demanar-li que ens donés algunes xerrades sobre la SIDA i quan estava a punt de marxar em va demanar d’entrar al monestir. En aquesta mateixa sala on ens trobem li vaig dir que no ho veia possible perquè el monestir se li quedaria petit.

Però ella va insistir.

Estava molt convençuda, deia que havia patit “un enamorament”. Però estava fent la carrera als Estats Units i havia de tornar. Em va demanar permís per marxar i li vaig donar. Creia que si marxava s’adonaria de que el seu lloc no era el monestir. Però va acabar la carrera i va tornar per quedar-s’hi. La mestra de novícies i jo vam intentar dissuadir-la de nou, però ella estava molt convençuda i va superar el noviciat sense dificultats, tot i les peticions que rebia de l’exterior.

De quina manera ha afectat la seva repercussió mediàtica a la comunitat?

Quan la vam acceptar ja vaig dir a les germanes que seria una persona diferent i que no la veuríem gaire a casa. La Teresa té un missió i la comunitat ho accepta. Sense aquest recolzament no podria fer tot el que fa. Ella ens presenta els seus projectes i nosaltres els acceptem o no. Però penso que és molt important que la comunitat hagi pogut acceptar un personatge de les dimensions mediàtiques de la Teresa.

Què la fa diferent?

És molt intel·ligent, però el que la diferencia és el poder mediàtic que té. Sap comunicar el que pensa de tal forma que connecta amb la gent. A més, és una dona molt senzilla i gens prepotent, tant dins de la comunitat com fora d’ella. Tot i això, té una pressió social molt forta i ha d’agafar-se uns dies de descans per a ella mateixa, per desconnectar de tot. No té mòbil, només correu i ha hagut de delegar moltes tasques a una secretària.

Ella va portar a l’Albert Om al monestir.

Sí, va ser una lluita (riu). L’Albert feia ja dos anys que ho estava demanant però nosaltres ens negàvem, doncs ho vèiem com un espectacle. Però va insistir tant que  finalment el vaig convidar a que expliqués la seva intenció a la comunitat. Vam acordar una sèrie de condicions i va venir amb tot el seu equip un cap de setmana de Pasqua. Realment va ser una experiència extraordinària, tant per ells com per nosaltres. Era un equip de gent molt maca i les imatges que van mostrar al programa eren molt respectuoses. Vam estar molt contentes de com havia quedat el programa.

Què en pensa de la renúncia del Papa?

Ja ho vaig dir a altres mitjans: ho veig molt bé. És el que s’ha de fer quan una persona ja no té forces per continuar en un càrrec amb tantes responsabilitats. Deu estar esgotat.

Del nou Sant Pare, què n’espera?

A mi m’agradaria que fos un home obert al món, que tractés els temes conflictius amb més humanitat, com ara el paper de la dona dins de l’Església, la moral sexual, l’homosexualitat, les separacions matrimonials o el celibat dels capellans. Tot això s’hauria de revisar i el Papa és l’únic que pot fer-ho. Però ho té molt difícil.

Té molta pressió.

Té una pressió enorme, està envoltat de grans poders conservadors. Però clar, si surt escollit un Sant Pare amb línies conservadores, s’accentuarà la sensació que dóna l’Església d’allunyament de la realitat. I realment, sap molt greu.

Dins del monestir quina visió tenen del món actualment?

Una visió molt negativa. Falten líders que orientin a la població. Hi ha una crisi econòmica mundial que només es pot solucionar amb un canvi profund de valors. L’Arcadi Oliveres va venir fa unes setmanes a fer-nos unes xerrades i ens va explicar que, en el fons, el poder passa per damunt de tot i les guerres es redueixen a les disputes pel petroli. Per tant, manquen valors que contrarestin aquest poder. 

L’Església podria aportar aquests valors.

Sí, però abans hem de canviar nosaltres. Hem de promoure la simplicitat i repartir més els béns. En definitiva, tenir més humanitat i estar més a prop de les persones i de la realitat.

I de la independència?

A mi ja m’estaria bé i penso que és una solució, però ho veig molt complicat. Potser m’equivoco i l’arribem a veure, però ho dubto molt.